Infinit en equilibri

El sol em torra la cara,
amb un somriure
de banda a banda.
Tot és en calma…

Els problemes són arreu,
El camí no és costa avall.
Però la companyia
alleuja tots els mals.

Som éssers socials,
necessitem dels altres
per esquivar la tristesa
que produeix la soledat.

I és quan la felicitat surt,
després de jugar
a fet i a amagar.

Sempre surt,
tard o d’hora,
i ens omple de joia
amb forces per continuar.

El camí és costa amunt.
I creixem amb cada passa.
Ens apropem a cada cop de vent
a un cel ple d’estels fugissers.

El somni ens regala el futur.
El present empeny l’esforç.
I el passat guarda els records.

Ser feliç no sempre és bo.
Necessitem de vegades el dol,
per assimilar els sotracs del vol,
i no perdre mai de vista l’horitzó.

Cada moment feliç
compensa un de trist.
És l’equilibri de l’infinit.

Aquest poema el va demanar en Xisco, perquè parla de la felicitat i la companyia. 

Diu que quan estàs en companyia tots els problemes desapareixen per moments, com totes les persones necessitam els amics per alleujar-mos de la tristesa. Tots sempre tenim moments de felicitat, i tard o d'hora surt.

La vida no és fàcil, i de cada vegada ens apropem més a la mort. Però em de viure el present amb esforç, recordar el passat, i somiar amb el futur. I tot i que no vulguem no sempre podem estar feliços, i menys quan mor algú del nostre voltant. Això vol dir que em d'assimilar que tots ens morim, i pensar que hi pot haver qualque cosa més després. I tan vera és que cada moment feliç  compensa un de trist, és l'equilibri de la vida.

És un poema bastant positiu, perquè la seva finalitat és que l'equilibri de la vida es basa de moments trists i moments feliços, i que els moments feliços els podem gaudir de bona companyia. I que tots més tard o més prest morim.